viernes, 3 de junio de 2016

El secret que ara surt a la llum i que la dreta no va volguer parlar als llibres de historia: Republicans vinguts d'Espanya alliberen Paris


De Gaulle desfila a Paris escortat  per republicans vinguts d'Espanya


De Gaulle desfila escoltada peespanyols

París ja era gairebé net del nazisme i col·laboradors francès perquè general Charles De Gaulle podria fer la seva entrada a la ciutat i simbolitzen l'alliberament de la capital de França és desar a peu, com Leclerc va escriure amb la seva imatge. 26 d'agost, l'exèrcit que havia exiliat a Londres i que havia desafiat seu anterior company Pétain, va recórrer a peu pels carrers de París, de l'Arc de Triomf i la tomba al soldat desconegut, a la catedral de Notre Dame. Quatre de les nou half-tracks eren escollits per obrir la desfilada de Gaulle. Amado Granell va dirigir festeig, que va rebre les alegries d'una ciutadania en goig. L'homenatge militar de Gaulle a nou i els espanyols que consistia n'estava clar. Però des d'allà, la història d'aquests Republicans que havia participat en la guerra civil només 20 anys i que es va convertir en herois sota comandament francès van ser silenciades i voluntàriament ser enterrat amb una capa de propaganda més fort que el ciment, el país va ajudar a alliberar.

Ja el 25, el diari Libération obre en primera amb una gran foto de l'interior de l'Ajuntament, que té per Amado Granell amb el líder de la resistència parisenca. No s'esmenta el nom de Granell, res es diu sobre els espanyols; el diari parla de "Soldats nord-americans". La malaptesa dels periodistes no és sorprenent, ni abans ni ara i alliberament podria haver fet una equivocació amb els uniformes parisencs-se al carrer, però era el que venia després així pergenado.
Hi ha paraules que es registren per història i formar part de la memòria política dels pobles. De Gaulle sabia el que havia de dir quan va llançar la seva proclamació famós: "Paris, indignat, París, trencat, París martiritzat, però París alliberat. Publicat per ella mateixa, publicat pel seu poble amb l'ajuda dels exèrcits de França, amb el suport i contribució de la França sencera. En altres paraules, de l'única França, de la França real, de la França eterna". La reescriptura de la història
O una paraula sobre els autèntics alliberadors espanyols. Poc pel futur important, segon la imagen De Gaulle, el Simposi es va celebrar per enterrar a Francia Quislingensalzar a una resistencia francesa en la qual fer front als pocs i amb participació de francesos, por d'una part, i els comunistas locals, per altra banda. Gaullistas i comunistes van decidir, fer resistent i àvia sigut a tota França, espigues que els seus soldats alliberaren els CatayFrancés, del seu ex-París els militares, els periodistes, o disposar de els jugadors de rol de lluita ignorat per als republicans espanyols en l'alliberament de França. 






Un silenci de 70 anys que pocs obres escrites tenen intenta'n trencar des de llavors, els historiadors, els militars, els periodistes o francesos tenen a ignorar pels republicans espanyols rodillo en el paper en la alliberament de França. Al silenci dels anys 70 que poca obres escrites mameluc que han intentat. Entre elles, el llibre de Evelyn Mesquida el nueve, ces republicans espanyols on liberé París, publicada en espanyol amb el títol nou, Ediciones B por als espanyols que van alliberar París. El treball de Mesquida, que va ser durant més de 30 anys corresponsal del Tiempo a la capital francesa, agafa la història de la nou (batalló que va entrar a Paris) i, en particular, les entrevistes que va fer de periodista en alguns dels supervivents de la companyia. Testimoni d'aquells i les més emocionants. Són unes pàgines tristes dels veterans de la història de França. Voluntattambé, part de la memòria de la tràgica Guerra Civil Espanyola. "Una deshonra per França"

"Si aquest aquest any, per al 70 aniversari, França no els reconeix, serà una vergonya i un deshonor". Així, se expressa Evelyn Mesquida, que a contactat con el Elíseo i el Ministeri de Defensa francés per instar-los a participar en l'homenatge del 24 d'agost. Segons l'entorn de François Hollande, el president es molt sensible a la gesta de la Nou, i així li han assegurat a Mesquida, que espera que el jefe del Estat dedique unes paraules als espanyols en un discurs que ha de pronunciar el 25 de agostoSe de recordar que Hollande ja es va inclinar davant la bandera republicana fa dos anys, en el consistori parissi, amb motiu del 68 aniversari de la gesta.
També des de el Ministeri de Defensa francés es promet un reconocimientEvelyn Mesquida no es refia. Fa anys que recorre els arxius de França on el paper dels espanyols en la lliberació de el país està escrit. Fa anys que es topa amb el silenci i la animositat dels alts mandos militars.

La historia francesa dels espanyols que van partipar en La Nou no comença a París. Comença a la derrota republicana i el començament del exil.li



Cents de milers de espanyols, molts de ells ex-combatients republicans, pasan la frontera dels Pirineos. Altres marxan en barco vers les col.lonias franceses del altre costat del Meditarrani. En una i altre partson tancats en camps de concentració (per primera vegada se anumena així), on son apellizatspassan fam, fred i sufrin malalties. Als homes se lis va oferir dos solucions: ser returnats a Espanya o allistar-se en la Legión francesa. Així, alguns membres de La Nou van participar en combats contra els alemans avans de la debacle del ejércit francés.



Un cop que Petain se alía amb Hitler, els espanyols intentan per tots els medis pasar-se al ejércit de de Gaulle, el ejércit de la 'Francia libre'. Molts van participar a les batalles que han edificat la historia militar francesa en ÁfricaCufra, El AlameinBir Hakeim... Els 146 que formavan part de La Nou van ser entrenats a Gran Bretanya avans de desembarcar en Normandía el 1 de agosto de1944Formavan part de les tropes franceses comandades per el general Patton. Per aixó als uniformes del ejército norteamericano. Però la seva lluita no va acavar a París. Els membres de La Nou que quedavan amb vida vers durs combats en Alsacia i Lorena van ser els primers tambe en arrivar al últim refugi de Hitler, el Niu de l'Águila, a Berchtesgaden.


Una malloría d'anarquistes

Que a França nacionalizara la seva Historia es injusta, però políticament comprensible. Com lo es també la falta de soport a aquells soldats exil.liats es deu molt en part a que eran a la malloría anarquistes. Una malloría de anarquistes , ateos i anticlericals que no van dubtar a contribuir a la comprar una nova estatua del Sagrat Cort per la iglesia de la localidat de Ecouché, en Normandía. La vella escultura va ser destruïda a les ferotges batalles que va lliuràr La Nou contra les tropes alemanes.
França no va reconeiça als soldats espanyols en part porque eran anarquistes (encare que arrivaren a financiar una estatua católica en un poble a Francia)
Aquells anarquistes, reaccios van aceptar órdres de militars francesos inexperts o ineptes, van respectar i es van guanyar el reconocimient de Philippe François Marie de Hauteclocquemès conegut comel general Leclerc, un aristócratacatólic i profundament religiós al que els espanyols deien: el patrón.
Aquet grup de anarquistes van ensenyar un poc de dignidat també als exaltats francesos que intentavan robar las botes als soldats alemans vençuts, o a els que maltractavan a les dones franceses que supuestament avían confraternizat amb el invasorPer els soldats de La Nou, aquells que perseguían a les dones deurien aver lluitat contra els alemans i no quedar-se esperan a que els alliberesin.

"Espanya es ma mare; Francia, la meva novia"

El únic reconeixement oficial per algunos membres de La Nou van ser les medalles i altres honors militars per la seva labor en el camp de batalla. Amado Granell, el tenient i segon en el mando de la companyía, va rebre del general Leclerc la Legión de Honor amb aquestes paraules: "Sí, es cert que Napoleó va crear aquesta distinció per recompensar als valents, ningú la mereix mès que vosté". De Gaulle va oferir a Granell un lloc de comandant en el ejércit francés si abandonav la seva nacionalidad. Granell va respondre negativament, argumentant que "estimava a España como una mare i a Francia com una novia". Socialista próxim a Largo Caballero, va fer de intermediari entre el seu partit i Juan de Borbó per facilitar la instauració en Espanya de un sistema monárquic democrátic. Granell, entrevistat per primera vegada a Espanya en el any 1970 per Vicente Talón per el diari Pueblo,va morir a Espanya en un accident de tráfic en 1972.


Amado Granell.

Granell va ser el oficial espanyol de mayor grado en La Nou, però aixó no pot fer olvidar els noms dels espanyols de la companyía que van deixar la seva vida al desembarc de Normandía el primer de agosto del 44 fins la capitulació alemana. El llibro de Evelyn Mesquida es un homenatge a tots ells. Dels 146 que van sortir de Gran Bretanya per "alliberar Europa del fascisma", quedan avui dos amb vida: el barcelonés Luis Royo, que resideix en Cachan, aprop de París, y el almeriense Rafael Gómez, que viu en un poble aprop de Estrasburgo. Royo, Gómez, el asturia Manuel Fernández, els gallegos Víctor Lantes y Cariño López, el valencia Germán Arrúe, el santanderi Faustino Solana, els barcelonesos germans Pujol, el madrileny Antonio Van Baunberghen, format en el Institut LLiure de Ensenyança o el aragonés Martín Bernal, torero conogut com 'Larita II' avans de la guerra de Espanya, van pensar , fins l'último moment, com la resta de la companyía, que desprès de la victoria a Francia a Alemania els aliats els alludarían a combatir a Espanyala cuestió no va ser així).
Desde que van creuar la frontera en el 39 no tenían altre objetiu. Els dos supervivients lo atestiguan. Rafael Gómez, que conducía el half-track 'Don Quijote' recorda que la nit del alliberament de París tots durmien pensan que "el alliberament de Espanya estava próxima". Luis Royo, que guiava 'Madrid', reconeix que ell mai va pensar que lluitava per França, sino per la llibertat. Ambes van tindre que renunciar al seu somni e integrar-se a la societat francesa de posguerra. Ni als seus companys de trevall ni als seus veins van saver mai que aquells dos extrangers avian arriesgat la seva vida per França. El primer reconocimient polític oficial el van recibir fa deu anyosgracies al recolçament de la avui alcaldesa de París, Anne Hidalgo. 70 anys avans de la arrivada l'Ayuntamient de aquesta gaditana, altres espanyols ja avian fet historia en el mateix lloc. Si França viu desde llavors en democracia i en libertad es, en part, gracies a ells.

                                  Imatges de 2 mesos despres de la 2ª guerra mundial



Viatge al interior del Holocausto. Camps de concentració nazis
            algunes imatges poden ferir la sensibilitat


Espanyols a la Segona Guerra Mundial





Es un trós de un article del  diari Confidencial, si voleu lleixirlo sencer clica AQUI 

Altre noticia relacionada a Catalunyaplural .cat 




                                                   exiliats catalans als camps de França

La indigna rebuda dels republicans espanyols a França compleix 75 anysEls republicans creien entrar en territori amic i es van veure tractats com a bestiar, malgrat ser ciutadans civils o bé soldats regulars d’un govern democràtic reconegut per la comunitat internacional.


La historia que no surten als llibres de les nostres escoles i es importantissim per la nostre identitat

¿Com una  Europa que va patir una guerra pot amagar aquesta part tant important ?      

                                         

Semble increible que una guerra mundial pugui amagar un secret tan important com que el ejercit republicà va ajudar a defençar la Europa enfonssada per el nacisme de HITLER.

 Semble increible, que despres de 70 anys, per fi, haguin celebrat un recordatori de tots els espanyols, incloent republicans catalans ,que van lluitar, amb la esperança possada a la victoria i alliberament de un poble sucumbit al facisme de Franco.

Encare es hora, encare es el moment, de que algun dia, tots plegats, se asentin, i ens donguin la mà, com ho va fer el poble republicà.

 Catalunya principalment, va ser important a la seva historia, dons als camps de extermini, i van ser, i a Manhausem sí, on un fotograf català va ser sobrevivent de aquella dantesca obre de extermini fet per sers que es creien superiors. Els catalans van ser qui van asentar i van fer jutgar a tots aquells generals malalts de poder que se avian trastucat.                                                                                                                                 
                                                                                                                  
"Encare es hora de que axequin la mà per ajudarnos a ser un poble lliure com van fer nosaltres amb ells."

By: Alicia Garcia
Per mes informació cliqueho al enllaç de AQUI


Vídeo relacionat :

França honra als republicans espanyols que van alliberar París dels nazis, aquí el Govern els ignora.


                                                              cliqueu aquí per veure el reportage                                                                                                           


No hay comentarios:

Publicar un comentario