Fotografía: LLuitan contre aquesta esclavitut
ACTA DE SOBERANIA clica el vídeo
He viscut esclau 75 anys a uns països catalans ocupats per Espanya, per França, per Italia, desde fa segles .
He viscut lluitan conta aquet, aquesta esclavitut, tots els anys de la meva vida adulta .
Una nació esclava, com un individu esclau, es una vergonya de la humanitat, i del univers. Però una nació ,mai no serà lliure, si els seus fills no volen arrivar i arriscar i olvida en , el seu alliberament i defença.
Amics acepteume aque final absolut victoriós de la meva comptessa, per conta portar la cobardia dels nostres liders, massificadors del poble, avui la meva nació es de ve sobirana absoluta amb mi, ells amb perdut un esclau, ella es una mica mès lliure, perque jo, estic amb vosaltres, amics.
clica al enllaç del group de facebook MAR OBERTA
Més sobre el acta de soberania clican aquet enllaç
ultimes colonies America latina i priximament Catalunya
1810
Declaracions i Actes: la sobirania popular"Que hem de fer, que mesures hem de prendre per sostenir la nostra independència i llibertat, aquesta independència que hem de gaudir des del mes de setembre de 1808? [a...] Hi ha bons patriotes, ciutadans il·lustrats i de virtuts, que coneixen els seus drets i saben sostenir-los; [a...].
Els nostres drets són massa clars, són drets consignats en la naturalesa, i sagrats per la razan i per la justícia. Ja està molt a prop el dia feliç, aquest gran dia que no van preveure els nostres pares quan ens van deixar per herència una vergonyosa esclavitud. Ja, està molt a prop el vaig donara en què es declari i es reconegui que som homes, que som ciutadans i que formem un poble sobirà".
La soberania popular va ser el principal concepte reinstal·lat en el llenguatge per les Juntes de 1809 i 1810. La idea de poble sobirà era coneguda per alguns a partir de les tesis neoescolasticas del pactismo, que els teòlegs espanyols, el dominico Francisco de Vitòria i els jesuïtes Francisco Suarrez i Juan de Mariana parlen reformulat als segles XVI i XVII: el poble era la font de la soberania, que renunciava a ella a favor del rei però que si aquest d'alguna manera faltava o no correspondia al que debia ser, es podia destronar.
En l'imaginari social i polític colonial la soberania era indiscutiblement del rei, qui era vist com a cap d'una societat, conformada per diferents corporacions amb furs propis, i com a pare protector dels seus regnes; el poble de les ciutats era comunmente nomenat com plebe i era tingut per ociós i ignorant, mandrós i brut.
No obstant això, amb la vacatio regis per l'absència de Fernando VII per la invasion francesa, la soberania que el poble en el principi dels temps habia dipositat en el rei, revertió de nou a la seva font natural. En America, a semblança de la península, es van formar juntes i es va convocar als pobles, ara vists com a sobirans.
Aquestes juntes, que es van pensar llavors com a transitòries, serían les mateixes que eventualment van proclamar les diferents independències de la corona espanyola, passant de la fidelitat a Fernando VII a la ruptura amb Espanya. És una paradoxa com la fidelitat al rei va obrir els camins de la Independència.
Formar juntes era costum antic, però en invocar-les en virtut de la sobirana dels pobles, se li va agregar una capa de significat que, en certa forma, la convirte en una practica moderna. El poble es va congregar a les places de ciutats i viles, i els lideris van donar els seus discursos des de balconades i altells. Veïns i habitants de viles i ciutats van irrompre a les places a mitjan 1810 i van posar en suspens als governs provincials colonials.
En 1809 s'havien format les juntes en La Pau el 16 de juliol i a Quito el 10 d'agost. En 1810, a Cartagena, el 14 de juny, el cabildo i el poble van deposar al governador Montes; el 2 de juliol el poble de Mompox, amb notable participacion femenina, expulsen al comandant Vicente Talledo; l'endemà el cabildo de Cali, amb suport del poble, va declarar la seva autonomia del governador Tacón, de PopayÃn; el 4 de juliol, a Pamplona, la multitud assalta en plena plaça pública al governador Bastus i Falla, i una dona li va arrabassar el baston; en el Socors, el 10 de juliol, el cabildo i el poble van deposar al governador Valdés. En tots aquests llocs es van formar juntes abans de la del 20 de juliol en Santa Fe. Després vedran a orri: Santa Fe de Antioquia i Neiva a l'agost, Nóvita al setembre, Tunja a l'octubre. Tambien es van formar juntes que van romandre fidels al rei com les de Santa Marta i Riohacha a l'agost del mateix any. El 6 d'agost de 1811 Mompox va declarar la seva independència absoluta d'Espanya i Cartagena l'11 de novembre, amb la definitiva participació dels artesans de GetsemanÃ, dirigits pels seus propis capdavanters.
La Declaració d'Independència de Santa Fe diu:
El poble lliure, sobirà i independent, que no reconeix el domini de potència alguna a la terra, que refà la submissió, nega i rebutja l'autoritat de qualsevol nació que intenti dominar-ho". (Diari Político de Santa Fe de Bogotà, nº 19, octubre 26 de 1810)
En la de Cartagena es llegeix:
"En nom de Déu Totpoderós, Autor de la Naturalesa, nosaltres els Representants del bon Poble de la Província de Cartagena d'Índies, congregats en Junta plena, amb assistència de tots els Tribunals d'aquesta ciutat, Ã efecte d'entrar en el ple gaudi dels nostres justs imprescriptibles drets que se'ns han retornat per l'ordre dels successos [a...] i perquè reclamem submissament els drets que la Naturalesa, abans que els Governs, que és el ben i la felicitat dels membres de la societat civil, [a...] ens van obligar a posar en ús els drets imprescriptibles que recobrem amb les renúncies de Baiona, i la facultat que té tot poble de separar-se d'un Govern que ho fa desgraciadoÂ".(Pombo i Guerra (comp.), t. 1, 1911, pàg. 47-51)
La del Socors diu:
"Restituït el poble del Socors als drets sagrats i imprescriptibles de l'home per la sèrie del successos referida, ha dipositat provisionalment el govern en el molt il·lustre Cabildo, al fet que han associat sis individus perquè ajudin a l'acompliment de la multitud d'assumptes en què ha d'ocupar-se per defensar la pàtria de les mesures hostils que tomarl el senyor virrey de Santa Fe contra nosaltres, com ho va fer contra els habitants de la il·lustre ciutat de QuitoÂ". (Acta de formació de la Junta de la Vila del Socors, 11 de juliol de 1810)
Mentre la relació amb la metròpoli estava suspesa, un dels assumptes centrals va ser el de la relacionn amb les autoritats virreinales. El document més democrático i detallat és potser els "Motius que han obligat al Nou Regne de Granada a reasumir els Drets de soberanía, remoure les Autoritats de l'antic Govern ¨ instal·lar un Suprem de Junta sota la la dominació i en nom del nostre sobirà Fernando VII i amb independència del Consell d'al setembre de 1810; en els seus 135 folis fa el recompte del maltractament , de l'injust maneig de la crisi per la Junta Central de Sevilla, el Consell de Regència i de la complicitat del virrey i de l'Audiència pel que fa a la baixa representació americana: "El consell de regència afalaga a America reconeixent-li els seus drets, i al mateix temps la tiraniza arrabassant-los-hi ". En termes semblants es referira Bolívar en la Carta de Jamaica de 1815 a aquests anys: quan els americans van estar "lisonjeados amb la justícia que se'ns hagin de, amb esperances afalagar-nos sempre burla".
Carta de Camilo Torres al seu costat Ignacio Tenorio a Quito, Santa Fe, 29 de maig de 1810, en Cartes de Caldas (1978), Acadèmia Colombiana de Ciències Exactes i Naturals, Bogotà.
No hay comentarios:
Publicar un comentario