viernes, 25 de noviembre de 2016

Debat: L’Estructura de Seguretat i Defensa de l'Estat Català- NOV 25- Vibrant

artícle: Alicia Garcia



El dia 25 de novembre van realitzar un debat obert en el que van parlar d’un tema que aixeca polseguera i polèmica, un tema ineludible si, van parlar d’independència: l'estructura de seguretat i defensa del futur Estat català.

Els ponents que van  iniciar el debat van ser especialistes en la matèria amb opinions molt diverses que van aportar dades i raonaments sobre el model de defensa que millor s’adapta a les necessitats del nostre país: el context en què ens trobem, les amenaces a la seguretat internacional, les implicacions d’un exèrcit i les formes que aquest pot prendre, els conflictes presents al segle XXI i les situacions de conflicte modern, tals com guerra psicològica, mediàtica, ideològica, biològica, religiosa o informàtica, entre d’altres. 

També van parlar de la cooperació amb els serveis d’intel·ligència, logística o intendència i de la capacitat de donar resposta a les exigències internacionals en el moment que Catalunya passi a formar part de la comunitat internacional.



Finalitzades les seves exposicions, van iniciarà un extens torn obert de paraula convidant als assistents al debat, la reflexió i l’argumentació per tal de poder extreure’n conclusions que serviran de referent en el model de defensa que adoptarà Catalunya en els propers anys.

Van comptar amb la presència d’Eduard Vinyamata, Doctor en Ciències Socials i conflictòleg, format a França, Estats Units i Japó, autor d’una dotzena de llibres sobre conflictologia i director del Campus per la Pau i la Solidaritat de la UOC; en Marc Comes, coordinador de la sectorial Intel·ligència per la Independència de l’Assemblea Nacional Catalana; l’historiador Francesc Xavier Hernàndez Cardona, catedràtic de Didàctica de les Ciències Socials a la Universitat de Barcelona, expert en història militar i especialment d’història militar catalana; en Joan Carles Viñoles, investigador expert en temàtica militar i de defensa i l'Antoni Soler, director de Fundació per la Pau, fundació que promou accions destinades a la investigació i la sensibilització sobre la prevenció i la resolució de conflictes per mitjans pacífics.

Van comptar també amb el jurista arenyenc Sebastià Sardiné, que és advocat, empresari i investigador històric. Ell és, precisament, un dels autors de la Proposta de Constitució de Constituim, grup del qual també en forma part Eduard Vinyamata. La persona encarregada de moderar el debat va ser en Sebastià Sardiné.



Os deixo moments del desveniment: 

















































Fotografies de: VIBRANT 






Acta sencer de l'associació de "Vibrant"


Simon Harris administrador de Catalonia is not spain ens comenta l'acta de aquet divendres desde un punt de vista objectiu de un britànic enamorat de Catalunya 




 Article interesant de guerra psicològiva contre Catalunya






























GUERRA PSICOLÒGICA CONTRA CATALUNYA?

S’ha especulat amb l’ús de l’exèrcit espanyol contra Catalunya en cas d’una delcaració d’independència. Considerem que aquesta extrem és poc probable però això no vol dir que l’estat espanyol no estigui destinant nombrosos recursos a lluitar contra el moviment independentista. Tots podem observar la parcialitat dels mitjans de comunicació i els suports cap a un cantó o altre per part de diversos organismes. Són notables també les accions diplomàtiques  de pressió o boicot per evitar reunions de representants catalans amb líders o organismes internacionals. Des de l’àmbit militar es té estudiat i s’implementen estratègies per tal de conèixer i influenciar de forma sistemàtica en l’altre bàndol. Per tal de conèixer més d’aquest àmbit avui aportem una altra col·laboració especial del Tinent 1ra Azriel ML. Aquest article és una introducció a la guerra d’intel·ligència o psicològica  per comprendre què són, com obtenen la informació, quins vectors s’empren per la seva difusió i la pròpia implementació d’aquestes operacions. A més s’aporten exemples en relació a Catalunya, molt rellevants ara que estem en període d’eleccions:

Guerra d’Intel·ligència contra Catalunya

Manual d’Operacions Psico-Mediàtiques de Manipulació de Masses

Les operacions psico-mediàtiques de manipulació de masses son una vessant molt mal entesa per part de les diferents capes de la població civil, banalitzades com a PsyOps. Son però la part de la vessant militar que s’endú les partides més altes de pressupostos donat que impliquen grans quantitats de mitjans humans tant militars com civils (corporacions i fundacions estatals, multinacionals), recursos tecnològics de darrera generació i una cadena jeràrquica mecànica i hermètica posada en marxa pels més alts operatius dels serveis d’intel·ligència d’un Estat. En aquest curt article intentarem resumir en què consisteixen aquestes operacions, com funcionen i l’abast que tenen amb la finalitat de conscienciar els ciutadans catalans.
Aquestes operacions no tenen altre objectiu que condicionar la mentalitat i psicologia dels ciutadans mitjançant una línia de pensament, sentiment o comportament concret. Es tracta d’aplicar operatius militars amb finalitats civils.
El manament vol: Que tot funcioni com vol que funcioni i, sense que es noti, o que ningú es queixi.
La operació, sigui de l’abast que sigui ha de funcionar del principi fins el final. Cal per això utilitzar un vector de propagació de les operacions adequat, una correcta planificació de les operacions (recursos humans, econòmics i tecnològics), i un seguiment de la “campanya”.

1. Naturalesa i funció del “Psychological Warfare”.

Per “Intel·ligència” s’entén informació sensible, d’interès i necessària en l’anàlisi de risc i de vulnerabilitats d’ampli espectre. L’estabilitat dels Estats membres de l’OTAN requereixen equips especialitzats en aquesta tipologia d’operacions. Aquestes operacions engloben l’entramat d’activitats psicològiques planificades destinades a les audiències enemigues, amigues i neutres en temps de pau i guerra, amb l’objectiu d’influenciar les actituds i comportaments que afectin la realització i consolidació d’objectius polítics i militars. Es busca un objectiu triple:
  • Afeblir la voluntat de l’enemic o de les audiències d’interès i potencialment hostils;
  • Reforçar els sentiments d’audiències d’interès amigues;
  • Guanyar el recolzament de les audiències d’interès neutres;
Això inclou la “propaganda” pròpiament dita, definida com la utilització d’informacions, idees, doctrines o el recurs a mitjans específics de disseminació per influenciar les opinions, les emocions, les actituds o els comportaments d’un grup específic amb l’objectiu de beneficiar ja sigui directament o indirecta l’emissor de la propaganda. Es poden dividir en tres nivells:
I. Activitats Psicològiques Estratègiques: son els instruments a disposició de l’Estat per assolir els objectius d’antena internacional i s’usen en pau o en guerra com a complement d’una política de dissuasió. Operen principalment en el front exterior.
Un exemple d’aquestes activitats vindrien a ser la instrumentalització dels Ministeris d’Exteriors, Industria i Defensa per silenciar i ofegar mediàticament, financerament i diplomàticament les resistències i desplegaments de les autoritats catalanes. Es disparen els pressupostos de les ambaixades, les balises diplomàtiques corren a dojo, es bloqueja el vot exterior, es boicotegen activitats culturals, pressió a funcionaris internacionals… Es reconfigura la política internacional per portar la opinió internacional en contra de processos democràtics i pacífics locals en pro de la modernitat i estabilitat global.
II. Activitats Psicològiques de Consolidació: van destinades a la població civil de les zones sota control amic. Tenen l’objectiu de controlar els moviments de població, mantenir l’ordre i la llei, contrarestar i controlar els rumors, i finalment encoratjar al màxim la cooperació civil-militar. Operen en el front interior.
Entren joc Ministeris com el de la Vicepresidència, Interior, Economia que apliquen bateries de lleis, decrets, ordres difoses mitjançant els seus canals afins. S’encarreguen de la sincronització de les Operacions Psicològiques i de redreçar-ne les desviacions en cas d’imprevistos. Per exemple la utilització del “Cas Pujol”, per criminalitzar un procés democràtic i pacífic, i contaminar-lo per la corrupció amb la finalitat de treure-li credibilitat posant l’accent sobre els vincles polítics. Entren en joc jutges, policies, periodistes i canals de televisió estatals per barrar el pas a la línia argumentaria independentista i encoratjar la deserció dels indecisos i vulnerables.
III. Activitats Psicològiques del Camp de Batalla: destinades a les forces enemigues sobre el camp de batalla o a les poblacions sota control enemic dins les zones de combats. Front interior majoritàriament però també exterior. Tota operació ja sigui de contacte directe o d’avís te els objectius següents:
  • Afectar la moral i eficiència del combat de les tropes enemigues;
  • Encoratjar les accions civils específiques sota control enemic;
  • Encoratjar la deserció;
  • Contrarestar la propaganda enemiga.
Entren en joc els Ministeris d’Interior, Defensa, Hisenda, Cultura i Justícia. Paral·lelament, entra en joc la línia dura, encarregada de l’aplicació de sentències, pressions a col·lectius productius, infiltracions amb l’objectiu de dividir les forces. És el cas dels Tribunals Estatals, Fiscals de Sala, Jutges, Advocacies de l’Estat, Col·legis Professionals en general, Delegacions del Govern i tots els funcionaris fidels. S’encarreguen de querellar-se, denunciar i dictar sentències, assegurar-ne l’aplicació i perseguir els desobedients i dissidents (AMI, 9N, ANC…). Contribueixen a crear un clima de por, malfiança i confrontació. Més greu encara és quan es recorre a les informacions contingudes en arxius militars, penitenciaris, historials mèdics, declaració de renda, obres d’art, participacions empresarials i altres recursos.
En els conflictes de baixa intensitat (cas del País Basc i Catalunya), l’esforç principal no raurà en els objectius territorials però en la conquesta dels cors i esperits de la població civil de la zona en concret. Cal desgastar l’enemic. Aquesta conquesta es farà mitjançant activitats psicològiques hostils o activitats psicològiques patrocinades pel govern ja sigui directa o indirectament via fundacions, associacions o entitats patrocinades per corporacions del món financer i que tinguin influència en els mitjans de comunicació. Prendre consciència de la dimensió psicològica permet integrar de forma eficaç la planificació i operativitat de les operacions psicològiques. Operacions psicològiques eficaces exploten la recerca i la investigació de l’audiència d’interès. Desenvolupen aquesta propaganda mitjançant una comunicació atractiva i adaptada a les estructures socials de l’Estat (o part de l’Estat) concret. El més important és romandre creïble.

2. Investigació i Intel·ligència: essencials per a l’eficiència de les Operacions Psicològiques.

El coneixement i comprensió en profunditat de les audiències d’interès son possibles gràcies a un procés continu de recerca que s’anomena Battery of Screening Process. La BSP te per objectiu lliurar una font d’informació accessible i uniforme sobre l’objectiu, identificar dintre una població d’interès quins son els grups vulnerables a les aproximacions psicològiques, i atraure l’atenció sobre personatges que actuïn en “leaders d’opinió” i que tinguin influència (polítics, catedràtics, advocats, periodistes d’opinió, redactors…).
La forma i contingut de la BSP dependran essencialment de la naturalesa de l’objectiu. La BSP no es limita a un quadre d’estudi arbitrari, però ha de prendre sempre en compte algunes components com l’ambient social (com a descripció dels factors humans i físics), així com l’ambient cultural o polític. Podem citar el cas famós del “Cinturó de l’Àrea Metropolitana”, objectiu polític i mediàtic per excel·lència de qui tothom es vol atribuir el color: “roig”, “taronja”, “groc alternatiu”, “blau productiu”, etc…
La BSP lliura la intel·ligència de base que ha de ser completada per un flux continu que actualitzi la situació. Tres tipus d’intel·ligència tenen un interès particular:
  1. Els canvis dintre de les condicions socials i materials de la població d’interès. Així per exemple una crisi econòmica llarga seguida d’una crisi social, política o ambiental donarà peu a l’eclosió de moviments populistes, xenòfobs, anticapitalistes, etc.
  2. Les modificacions dels comportaments com a resultat d’esdeveniments polítics i militars.Podríem citar un hipotètic exemple d’unes eleccions on el vot exterior hagi estat massivament torpedinat, amb les seves conseqüències polítiques. Un altre hipotètic cas seria el del moviment de tropes en el si d’un territori com a mesura intimidatòria i de reafirmació marcial envers una minoria rebel o les amenaces més o menys velades de segons quins càrrecs polítics.
  3. Les indicacions sobre l’eficàcia de les campanyes amigues o hostils de les operacions psicològiques. En aquest cas és quan entren en joc els emissaris o negociadors que desequilibren el joc de forces en favor seu. Seria el cas de la utilització de mitjans judicials i policials de l’Estat que anul·lin llibertats fonamentals, separació de poders i les deteriorin progressivament, amb objectius polítics envers la població d’interès.
La recol·lecció i part del tractament de la intel·ligència es fa mitjançant cinc fonts principals:
  1. Recursos Humans: HUMINT en el cas de l’OTAN, Cossos i Forces de Seguretat de l’Estat en el cas Espanyol, per efectuar seguiments, contactes, pressions, intimidacions, accidents o fins i tot “suïcidis”. Inclou policies, hackers, i simples funcionaris;
  2. Documental mitjançant carpetes de pressió i perfils psicològics de persones, col·lectius o poblacions d’interès;
  3. Material mitjançant tecnologia informàtica, aeronàutica i electrònica per seguir interferir o intervenir (tele)comunicacions. Inclou tota la gama de l’“Eletronic Warfare”;
  4. Investigació Social mitjançant xarxes socials, adreces de correu i comptes electrònics (Twitter, Facebook, Whatsapp…);
  5. Anàlisi de la propaganda a nivell dels màxims òrgans d’intel·ligència: Estat Major Militar de la Intel·ligència, ordinadors centrals de la Intel·ligència Civil per realitzar la col·lecció, tractament de dades i estratègies a seguir.

3. Els vectors de propagació de les Operacions Psicològiques.

Els vectors psicològics son els mitjans tècnics o no que tenen per vocació establir tots els tipus de comunicació amb l’audiència d’interès. Venen a suplir o substituir la comunicació interpersonal quan l’audiència d’interès és inaccessible, poc receptiva o simplement massa important. Hi ha doncs tres categories de mitjans:
  • Visuals (treballs d’impressió, pel·lícules mudes, dibuixos animats, caricatures, dibuixos, exposicions).
  • Àudios (locucions de ràdio i altaveus en gran diversitat de programes).
  • Audiovisuals (cinema i televisió), considerada de lluny com la més eficaç.
Les emissions de ràdio son considerades com particularment adaptades a la difusió de la propaganda. Aquest mitjà és ràpid, modulable i de gran abast. Permet arribar a una llarga audiència de forma pràcticament instantània. El seu únic rival és la televisió. Els seus inconvenients son la vulnerabilitat a la interferència, limitacions tècniques, disponibilitat d’escolta, dependència elèctrica i efecte efímer.
La televisió resta el mitjà més influent. Conjuga a la vegada potència visual, el so i la immediatesa. Per altra banda és el mitjà tradicional de distracció, per tant molt sol·licitat.
Finalment tenim el cas del cinema, mitjà influent, popular i llargament estès. Posseeix una gran credibilitat, s’adreça a un llarg públic -en principi neutre- i vehicula un factor emocional que assegura la permanència del missatge.
Exemples:
1. Les comèdies “Ocho Apellidos Vascos/Ocho Apellidos Catalanes” patrocinades per MediaSet España amb actors estatals, tenen per objectiu posar el focus d’atenció sobre les singularitats d’un determinat col·lectiu “Catalanes/Vascos”, mitjançant el vector “Apellidos”. Cal provocar emocions, ja sigui l’animadversió mitjançant el ridícul/estigma o l’assimilació i adhesió al missatge mitjançant el riure.
2. Un altre exemple pot ser la difusió en directe de les rodes de premsa dels Consells de Ministres, en un posat ben teatral. Es tracta de modular la gesticulació facial i adequadament maquillada així com el to de veu en subjectes concrets amb l’objectiu de fer valdre la intimidació o fer un exercici d’autoritat i superioritat segons el cas.
3. Dos casos extrems vindrien a ser el “fenomen Rivera”, així com la penetració de l’entitat “Societat Civil Catalana”. Tant l’un com l’altre compten amb una gran bateria de mitjans audiovisuals, financers i corporatius que no s’adeqüen ni al que fixen les pròpies Juntes Electorals Centrals, Provincials o Comarcals o a la representativitat política real. Ni el partit “Ciudadanos” disposava d’escons a les Corts de Madrid del 2011 al 2015, com per ser projectat massivament als canals de comunicació de les Corporacions Audiovisuals Espanyoles, ni “Societat Civil Catalana” era una entitat benèfica com ho son la Marató de TV3, o entitats que compten amb centenars de milers d’associats (Assemblea Nacional Catalana) com per ser ultrapropagats als mitjans de comunicació. Una operació d’aquest tipus s’explica perquè hi ha una motivació politico-militar al darrera. No és de sorprendre doncs que molts quadres del partit “Ciudadanos” així com membres de “Societat Civil Catalana” girin a l’entorn de l’ultradreta i fins i tot del militarisme. Es poden citar els casos d’Eurodiputat Nart comandant retirat, i el Secretari General del partit Matías Alonso Coronel d’artilleria retirat, així com la fundació militar “Libertas” que ha finançat el partit des del 2009.
Aquests son 3 exemples que necessitarien un anàlisi en més profund i detallat. Sols representen una fracció mínima de les operacions psicològiques que s’han anat desenvolupant contra Catalunya.

4. Planificació i posada en marxa de la campanya d’Operacions Psicològiques

Planificació i campanya es fan de forma progressiva. Cada etapa ha de ser revisada i revaluada en funció de la intel·ligència disponible. El procés de planificació i posada en marxa comprèn 5 etapes:
  1. La cerca inicial i la intel·ligència
  2. L’estimació
  3. L’anàlisi de l’objectiu
  4. La producció (elaboració del producte) i la disseminació
  5. El seguiment de la “campanya”
La cerca es fa després d’identificar les necessitats d’operacions psicològiques. Encara que sigui impossible determinar exactament la situació psicològica en el moment en que s’inicien les operacions psicològiques, un estudi de l’univers psicològic de la població, franja, col·lectiu o persona (totes de referència), son possibles i permetran als planificadors identificar una audiència d’interès.
La planificació comença quan la missió operacional del manament és coneguda i que les necessitats en operacions psicològiques han estat anticipades. L’elaboració de les missions psicològiques han de tenir en compte l’objectiu de la missió operacional i prendre en consideració la situació actual.
La missió operacional del manament pot ésser recolzada per la preparació de diverses missions psicològiques. Aquestes missions tindran per objectiu desenvolupar determinades actituds o comportaments en el si de l’audiència triada per tal que afavoreixin la realització de la missió operacional del manament.
L’estimació de les operacions psicològiques permet identificar les missions psicològiques. Aquesta apreciació es basa en les condicions de vida i actituds conegudes per part de l’audiència d’interès. L’evolució d’aquestes condicions i actituds pot portar a la definició de noves missions psicològiques. Les línies de persuasió han d’estar adaptades als objectius psicològics. En aquest estadi és quan s’han de triar els temes i símbols que seran utilitzats per aquestes línies de persuasió. Els indicadors son factors que permeten estudiar la resposta de l’audiència d’interès a la que s’apunta en la campanya.
El pla de campanya comprenent tant l’audiència d’interès a la que s’apunta, els missatges i l’elecció del mitjà de comunicació (propagació), han de ser presentats per aprovació o modificació a l’autoritat responsable de la presa de decisió. Es en aquest nivell que comencen la modelització (maquetes) i els tests. L’elaboració dels productes de propaganda han de ser acuradament pilotats per l’autoritat de control de la campanya per tal d’assegurar-se del respecte i de la integritat del missatge d’origen en el producte final.
Una de les tasques més difícils és la de determinar l’impacte de la propaganda, en particular si l’audiència d’interès es troba en una zona prohibida a les forces amigues. A més, el risc de malgastar mitjans limitats és gran si la força no està en condicions d’avaluar el desenvolupament de la campanya. El terme “feedback” s’utilitza per descriure el conjunt de les informacions que indiquen el nivell de rendiment de la campanya (és a dir els seus efectes sobre la població en la que es vol influir). El feedback depèn de l’avaluació directa o indirecta dels indicadors. La campanya haurà de ser ajustada/modificada en funció del feedback. Aquest ajust pot anar d’un simple canvi d’intensitat a una revaluació dels objectius psicològics. La validesa del feedback ha de ser controlada abans d’emprendre qualsevol ajust.
Al final de la campanya, les reaccions de l’audiència son analitzades amb l’objectiu de conèixer exactament la seva causa.

Tinent 1ra Azriel ML
Irlanda, 14 de Desembre



Altre articla relacionat sobre el tema ..

Bastir una projecció marcial per Catalunya....cliqueu aquí

Copia integre del article

24 FEBRER, 2018

Bastir una projecció marcial per Catalunya.
Des de la màxima aproximació objectiva a la realitat, tot el que n’hem tret d’ençà del Primer d’Octubre és repressió, humiliació, reviure el gust amarg de la nova traïció dels líders (de tots) i, ara sí, saber del cert que l’espanyolisme a Catalunya és, en nombre, majoritari.
Partidaris del Regne d’Espanya: Cs+PSC-PSOE+CCP+PP+PACMA+Recortes Cero= 2.268.372
Partidaris de la República Catalana: JxCat+ERC+CUP= 2.079.340

Per a fer-nos-en una idea, a Catalunya, una meitat de la seva població és republicana, mentre que l’altra meitat, l’unionista, compta amb un bastió de reserva de 189.032 individus que quasi bé omplirien les graderies dels estadis del Camp Nou, l’Olímpic Lluís Companys i Cornellà-El Prat junts. Ara sabem que tenim un sostre democràtic que atén als 2 milions de catalans, i això vol dir que, de repetir-se unes noves eleccions (autonòmiques) d’aquí uns pocs anys, el catalanisme de ben segur les perdria. En minoria estant, contràriament al mantra processista, els resultats del 21-D a les urnes ens adverteixen que poden servir per anorrear, en pocs anys i de forma definitiva, el nostre país. Desenganyem-nos, la «batalla» demogràfica està perduda en favor d’altres realitats nacionals/sentimentals alienes i hostils a la nostra tradició lingüisticocultural, social i nacional.

Aquest fet ens hauria de conduir a l’albir de nous camins de lluita. Quan s’abasta el moment de perseguir el gran somni del catalanisme, quan arriba l’hora de materialitzar el desig de l’oprimit, de desenvolupar l’anhel d’aquella nació que per fi se sap militarment ocupada i fortament colonitzada, la legitimitat ja no es mesura en base al sufragi universal, ni binari ni partidista. El poble nacional-català ha de saber que mai serà legítima la majoria espanyolista que resideix a Catalunya i als Països Catalans, que mai serà legítima l’ocupació d’un poble que ha pres consciència de la seva situació colonial i que vol deslliurar-se de la metròpoli, que mai serà legítim perdre un referèndum o unes eleccions quan més de la meitat de la població és un agent colonitzador borbònic, col·laboracionistes del règim espanyol que volen destruir la teva identitat nacional avalada per l’ús de la força. A les minories, a les les defensores de les causes justes, als oprimits, la legitimitat ens empara, com també el dret i el deure universal de sublevar-nos contra un govern autoritari que vulnera els nostres drets civils, el mateix que ja ens ha advertit que atemptarà contra els drets humans més bàsics i la nostra vida per salvaguardar la seva colònia.
Fins on som ara, hem demostrat covardia i tenir molt malentès el concepte de lluita efectuada des de la lògica pacifista, cosa que ha fet aflorar les nostres manques d’autoritat, prestigi i honor. Orgull nacional per terra i pèrdues de dignitat constant des que vam anar a remolc de la incompetència del Govern un cop es va fer l’amago de la proclama dels dies 10 i 27 d’octubre; en vam continuar perdent quan no vam defensar el territori des del primer minut de la falsa declaració del dia 27 -si ho haguéssim fet, molt probablement, ara ja seriem independents i la proclamació hagués esdevingut real i efectiva-. Vam tornar a perdre dignitat quan vam acudir a unes eleccions imposades, i en perdem cada dia més davant de l’esperpent de les nostres reaccions enfront de la repressió estatal i, sobretot, de la farsa i la claudicació dels partits republicans.
No ens n’adonem, però estem a punt de perdre el país, i tot perquè els partits independentistes no desitgen un nou setge al règim del 78 en la justa defensa del mandat popular del Primer d’Octubre. Ni ANC ni Òmnium van fer crides a boicotejar les eleccions i a prosseguir amb aquell conat de rebel·lia pacífica, tampoc la CUP ni els seus CDR dirigits pels falsos revolucionaris de sempre, ni la militància de base dels partits independentistes va plantar-se a dir que prou de perdre més decòrum; molt poques de les persones que disposen de tribuna i projecció mediàtica va voler aventurar-se a esperonar a la població a prendre el relleu d’un Govern fracassat. Amb les primeres detencions i empresonaments, per la República, ningú no va voler jugar-s’hi res. I així seguim fins ara.
Ho intuïa, per la meva experiència vital i política en allò que pretenia ser un MCAN, que som un poble determinat però covard, més de consigna i façana que no pas d’acció i reacció directa, tot i que mai vaig arribar a pensar que, en un moment tan crucial, s’arribaria a arronsar d’aquesta manera tan humiliant. El meu poble és d’aquells casos sociològicament rars que creu que les casseroles, les manifestacions embellides i els victimismes teledirigits alliberen països, i que curiosament encara en fa bandera, mentre que la resta del món… la resta del món ja se’n fot directament de nosaltres.
No n’acabem de tenir la culpa de ser tan ingenus i d’estar tant idiotitzats, som el resultat de centenars d’anys de rentat de cervell, de seny i temor imposats per l’ocupació militar espanyola i el botiflerisme atmosfèric, de l’ignominiós pactisme catalanista, del «no et posis en política», del «compte, no te la juguis que prendràs mal», del vigila que «el cementiris estan plens de valents», de sobreprotegir a unes generacions que, des de la postguerra, han crescut descafeïnades, bonistes, toves, individualistes i amb l’autoodi enquistat a l’ADN.
Sembla estrany, doncs, que provinguem d’un llegat ancestral d’homes i dones valentes, d’escriure pàgines farcides d’honor i orgull medieval i de compartir un fort esperit de consciència i rebel·lia nacional durant l’edat moderna.
Som fills i filles de generacions revoltades per causes i interessos comuns (nacionals o de classe), però que no van acabar ajusticiant a Felip V, a Espartero ni a Primo de Rivera; som fills i filles de lluitadors per la República, la justícia social i la democràcia durant la Guerra Civil espanyola, però també som el producte directe d’unes generacions que, després de la darrera ocupació militar, van deixar caure a tots els seus guerrillers a les muntanyes, les mateixes que no va executar a Franco en 40 anys, deixant morir el monstre al llit i, amb ell, tot aquest règim del 78 tan “atado y bien atado”. I el gran triomf de l’espanyolisme recau en aquest últim fet: centenars de milers d’exiliats i desenes de milers de morts van deixar la base social del Principat en mans d’una burgesia feixistitzada, de gent catòlica o d’ordre que, mirant només cap a la banda que més els va interessar -esfereïts pels excessos de les milícies sindicals-, van donar suport al feixisme amb el nas tapat, col·laborant públicament amb un corpus nacional espanyol que mai se’l van acabar de sentir seu, una expressió que sobreviuria en les derives de l’església catalana i la clandestinitat cultural d’una entitat reeixida com l’Òmnium, i d’allí a les noves traïcions del pujolisme regionalista. El 1714 i el 1939 ens van regirar una ànima rebel per una de submisa, i és precisa i exactament aquesta ànima la que hem de revertir per independitzar-nos del règim autoritari espanyol.
Necessitem uns altres líders nacionals, patriotes i matriotes que negociïn el suport militar d’Estats occidentals interessats geo-estratègicament en el nostre territori, ja sigui a canvi de relacions econòmiques, la concessió temporal de bases militars o el que convingui dins d’uns límits raonables. I per suposat, posar remei a la mentida i la traïció (infraestructures d’Estat, diplomàcia efectiva, proclamació de la República). Tot el que no sigui fer o exigir això, més que autonomisme, serà un suïcidi nacional i social. De ben segur l’últim.
Hem emulat la Cadena Bàltica i la seva Revolució Cantant, hem imitat les marxes afroamericanes pels drets civils, hem apel·lat a la democràcia directa, hem defensat les urnes del Primer d’Octubre, hem demanat la intervenció de les democràcies europees i occidentals, ens hem concentrat i manifestat fins a la sacietat, hem fet l’amago de desobeir lleis injustes, etc, però la realitat ha demostrat que aquesta estratègia només ens ha conduit a un cul-de-sac i a patir una repressió mai vista des de l’època franquista. Estratègia balmada, afronta perduda.
Si hem volgut emmirallar-nos amb fórmules fracassades -que no atenen a la nostra realitat històrica ni a la de la metròpoli-, potser vindria a ser hora d’albirar les possibilitats de les fórmules originals, aquelles que disposen de garanties, aquelles que ens han volgut fer creure que pertanyien a temps passats però que en realitat guarden victòries i el tresor de la llibertat. Aquestes són les úniques que temen els Estats imperialistes i els poderosos, els despòtics, els privilegiats i els colonitzadors.
A l’Europa occidental tenim el cas recent d’Escòcia, però també el dels pobles basc, cors i nord-irlandès. «En absència de violència es pot parlar de tot», us sona? És clar que sí, es pot parlar de triar la forma de claudicar i el costat on vols que et facin el copet a l’esquena quan t’aixequis de la taula de «negociacions». L’ex lehendakari Ibarretxe encara se’n recorda. El missatge és clar: França i Espanya no són el Regne Unit més contemporani, a França i a Espanya tant els hi fa la via d’alliberament nacional que triïs, la forma de combatre’t mai serà democràtica, sinó militar i judicial.
Si n’hem après de tot el que ens ha succeït des del Primer d’Octubre, convindrem que Espanya no negocia i que està disposada a desplegar l’exèrcit a fi de controlar els seus interessos colonials. Ens odien, i crec fermament que si mai tenim èxit en la defensa del territori, dispararan a matar contra algun «tumulto», perquè creieu-me, abans preferiran quedar expulsats de la UE que no pas perdre la joia de la seva fètida corona; però creieu-me també que si resistim de forma efectiva a la segona onada del «a por ellos», resoldrem el dret de conquesta i alliberarem Catalunya.
«Però una nació mai no serà lliure si els seus fills no volen arriscar llur vida en el seu alliberament i defensa» – L.M. Xirinacs.
Un confident, un patriota d’aquells que l’avançada edat el converteix en erudit, tot sabent-me un romàntic ferit, em va voler revelar el que, en opinió seva, l’únic que podria assegurar la República seria que el Govern creés un cos de milícies formades per civils dotats d’autoritat legal, d’uns recursos i una infraestructura que desplegués una agència d’intel·ligència amb un comandament estable, alhora que un cos de seguretat especial que protegís els membres del Govern per tal que Espanya no els pogués segrestar en una presó. Li vaig respondre que el Govern no tindria valor de fer-ho. Va interrompre per clavar-me una mirada incisiva: «aquest cos paramilitar d’unitat nacional l’hauríeu de crear l’independentisme en la línia del que foren les extintes organitzacions Haganà, M-26-J, Óglaigh na hÉireann o Manevrska Strukta Narodne Zasite, unes forces d’autodefensa nacionals i populars. No deixeu el que és sagrat en les deshonestes mans dels polítics»
Sí, així d’explícit se’m va mostrar. En ben poques paraules em va dir que si volem implementar la república haurem de transitar la via cubana, la irlandesa, l‘eslovena o la israeliana, que com a única via realista per a independitzar-nos d’Espanya necessitem un cos armat que pugui defensar la nostra població civil dels atacs del feixisme unionista que s’organitzarà com a primer anell de protecció de les forces d’ocupació de la GC, el CNP i els soldats reservistes que l’exèrcit espanyol disposa a Catalunya. Va continuar advertint que necessitaríem uns 50.000 voluntaris per a crear una milícia, un cos d’homes i dones valentes, determinades, insubornables, íntegres, disposades a repel·lir els atacs de les forces d’ocupació, aquelles que, no ens en vulguem oblidar, també en formen part el gruix majoritari d’agents dels Mossos d’Esquadra.
I demostrar que el país és nostre, amb centenars de milers de persones organitzades al voltant d’una Vaga General, encerclant i ocupant les institucions, bloquejant totes les infraestructures, prenent els carrers de tot l’àmbit metropolità de Barcelona; tot de forma indefinida, incloent-ne la Vaga. I fixeu-vos que tot això no deixaria de ser un alçament popular pacífic, una defensa nacional pacífica del territori, una tàctica estratègica que només demanaria perseverança i resistència. Altrament, tot el que no vagi en aquesta línia, no servirà per a poder assegurar el control del Principat. I quan arribi l’hora, si disparen a matar, és un dret i un deure defensar-nos i protegir la vida de la nostra gent, de guanyar el respecte internacional i salvaguardar la llibertat.
No ens n’adonem, però estem vivim moments crucials, únics i irrepetibles, i convé que ens posem això al cap: ens en penedirem tota la vida si deixem l’empresa de l’alliberament nacional en mans dels càrrecs electes, dels actuals diputats i diputades i del Govern que en resulti si abans no s’ha fracturat la unitat independentista.
Catalunya no és de la classe política dirigent ni de la classe econòmica dominant, Catalunya és del conjunt dels catalans que queden, dels 2,1 milions de persones majors d’edat que, en la diversitat ideològica del seu conjunt, van votar voler-la lliure de l’ocupació militar i política exercida per l’aparell estatal del Regne d’Espanya. Catalunya és dels i les treballadores que la volen republicana per poder deixar un llegat de justícia als seus fills i filles, de les classes populars majoritàries que volem la independència nacional per continuar bregant per més justícia social i mediambiental, més drets civils i més progrés científic, un Estat català que protegeixi la supervivència de la nostra llengua i cultura mil·lenàries.
No podem permetre’ns concedir res a l’enemic ni cedir davant del pacifisme abstracte i la por organitzada. En una revolta d’alliberament nacional o es triomfa (i es sobreviu com a nació dotant-la d’Estat i exèrcit) o es perd (es mor com a poble). Anem perdent. Que ningú vulgui afegir escales de grisos en una fase d’autodefensa: o blanc o negre, o caixa o faixa, o independència o mort de la nació catalana. Res d’infantilismes, ingenuïtats ni crítica derrotista de tribuna d’estadi. Prou de fer el ridícul, prou de fer la pena. ¿De debò que permetrem quedar assimilats per uns garlaires tan ufans i superbs? Una societat que no desobeeix les lleis injustes és una societat estancada, manipulable, decadent, abocada a no progressar, una nació condemnada a desaparèixer.

No hay comentarios:

Publicar un comentario