Aquet document signat per el camarada delegado provincial de educacion deia el seguent:
«El jazz moderno y sus derivados supone una preferencia abusiva, no justificada ni a título de agradable pasatiempo, ni de moda imperante, ni siquiera bajo pretexto de peticiones de unos cuantos oyentes, por más que renieguen del arte y se empeñen en aprender a “hacer el indio” al compás de estas exóticas danzas de negros, producto de las selvas americanas [...] España es un pueblo eminentemente musical, enérgico y limpio en sus sentimientos colectivos y no ha de dejarse ganar, ni transitoriamente, por la desconcertada algarabía de un jazz sin justificación artística alguna, ni tampoco por el insinuante reptar de unas melodías que en su ondulante dejadez parecen no tener otra finalidad que la de remover ocultos pozos del subconsciente, secos en nosotros, gracias a Dios, por el luminoso Sol meridional y latino, que, para la eternidad cristiana, ha forjado a la luz y al fuego, nuestra alma».
En aquell anys anys complicats de censura, càstics cuan no seguies la normativa de la dreta falangista va sobre surtit un noi cec de la exampla de Barcelona on vivia
Un noi que es feia pregunes perque no entenia que aquella musica tan melodica i activa fos prohibida, se escapava i baixava carrer Balmes a baix on i havien locals de nit on escoltava aquella nova musica prohivida i que poca gent entenia , comprava dicos e intentava tocarla amb els seus petits dits de jove, fill de music i de mare carnicera, el pare no el va poder canviar volia que fos music com ell peró no de musica de jazz ...el pare li deia que aquella musica no tenia futur i ves per on que equivocat va ser el seu pare. Os parlo de Tete Montoliu (28 de març de 1933 - 24 d'agost de 1997)
fou un pianista de jazz català. El seu nom complet era Vicenç Montoliu i Massana.
Que diferents som els catalans de la resta de Espanya sempre miran als ulls al món intentan ser com el món que ens volteiçe i aquí a Espanya la profunda franquista, colonial , racista mensprean tot els que envolta a olor, pensament que no marcava els seus canons de ideals troncats i amb gust rànci colonial.
Os deixo cinc cèntims de on prove aquesta musica tan especial que poca gent entent perque prove de l'anima i es creia al moment se ha de sentir amb el cor .
Jazz els anys 40- be-bop
En arribar als anys 40, el swing es trobava estancat. Originalment creat per músics negres aquesta tendènciahavia estat ràpidament assumida per músics blancs (Glenn Miller, Benny Goodaman...). El fet de tocar enbig bands limitava molt la durada i la llibertat durant els solos. Després de les actuacions amb les big bandels músics negres quedaven en les anomenades “jam sessions” per tal de desfermar la seva creativitat enllargs solos en ritmes furiosos.En Harlem (New York) i havia un club en el carrer 118 que s’anomenava "Minton's Playhouse". Aquestclub s’obria totes les nits a la hora en que els altres clubs de Nova York tancaven. Cada nit els músics deJazz de la ciutat hi anaven, alliberant-se del corsé de les actuacions en les seves respectives bandes, eninterminables “ jam sessions”. Allà va néixer un so nou, un repertori de temes dissonants amb melodiesplenes de salts bruscos i que expressaven un concepte diferent a la estètica melòdica. Va néixer el be-bop
A Espanya que es rezava el rosari i l'esglesia pesava i tot el que fos ball que ensenyava cames, que incités al pecat deseguida ho van censura de aqui se enten que el jazz aqui fos tan mal vist i censat quin retràs a la resta del món
Vídeo de els millors cantants de jazz
"Durant els anys de la dictadura franquista, Catalunya va patir una implacable repressió que va trasbalsar el país i les seves institucions culturals. El Palau de la Música Catalana en va ser una de les més afectades. Mai com en aquella conjuntura no havia sofert un ultratge tan vexatori, vergonyós i immerescut. Aquestes pàgines reviuen un dels períodes més negres, penosos i humiliants al llarg d’una densa història centenària.
Les prohibicions, les imposicions dictatorials, les multes i la rigorosa censura es van convertir en les armes del règim feixista per abolir tot signe de catalanitat i qualsevol gest de llibertat i supervivència. Amb tot, el Palau va esdevenir un veritable focus de resistència contra l’intent de genocidi cultural viscut al llarg de quaranta anys de continuada repressió.
Antoni Sàbat, estretament vinculat des de sempre al Palau —del qual n’és un profund coneixedor i tractadista—, durant vint anys va exercir-ne com a administrador (1960-1980). El llibre que ara us pres entem aporta un valuós document, rigorós i testimonial, d’aquells anys de permanent ignomínia i és, indubtablement, una valuosa contribució, pràcticament inèdita, a la necessària recuperació de la memòria històrica del país i, en concret, del Palau de la Música Catalana, convertit durant el franquisme en símbol cultural de Catalunya. "
Estrec del llibre: El Palau de la música Caalana . Els anys de la repressió franquista (1936-1075). per Sàbat , Antonio
En la actualitat tenim una jove cantant i músic de jazz que va neiçe a Catalunya Andrea Motis Ricard Gili...tenim jazz per temps !!!
Os deixo un video e imatges de aquesta joveneta
